Una nit qualsevol d'hivern. Una casa de un poble gallec menut, tan pobre com la resta de les que hi ha al seu voltant. En la casa hi ha un home assegut a la taula de la cuina, que recolza un llibre en l' hule desgastat. A estat tot el dia treballant a la fusteria, potser ocupat en les peses d'un llit, u d'un armari, mobles fets amb la voluntat de vénçer el temps. Ara té un llibre obert i, mentre passa les pàgines, parla amb el fill més menut de les maravelles que, com si fóra una làmpada màgica, conté aquell volum. << Ben prompte podràs llegir-lo>>, li diu al xiquet, << i aleshores veuràs com és veritat tot el que t' he contat>>. I el xiquet, encomanat per l'entusiasme que desprenen els ulls i les paraules del pare, desitja que passen ràpidament els dies, per poder entrar a l'espai de L'illa misteriosa de Jules Verne, ja que aquest és el llibre, d'un dels que formen la biblioteca paterna, si és que es poden anomenar així els dos prestages que guarden uns pocs volums, un tresor llavors.
Aquell xiquet dels anys 50 era jo, i aquell fuster, que a més tocava la trompeta en una de les dues orquestres del poble, era mon pare. D'ell vaig aprendre que llegir, per damunt de tot, ens ajuda a viure; però també que ens serveix per a conéixer altres mons i altres vides.
Amb aquells escassos títols, durant les poques hores lliures que li deixava la faena, ens va transmetre, als meus germans i a mi mateix, el vici de llegir. L'enginyós Ciro Smith, el capità Grant, lady Mariana i tants altres personatges de paper van ser per a mi tan reals com les persones del món que convencionalment anomenem verdader.
Encara hui, cada vegada que recorde aquells anys, escolte el fragor de les ones i el soroll del vent en les veles, i tinc por perquè emb trobe en una selva on habita el perill, i contemple astorat un espai lunar encarregat de silencis... Aquest primer estadi, el de l'entusiasme davant d'allò que llitges, semblant al que descriu d'una manera tan encertada Michael Ende a la Història interminable, me'l va encomanar mon pare. Perquè la lectura és un plaer que s'encomana, com la grip o la rubèola. I pot se aquest és un aspecte sobre el qual hem de refelexionar hui, ja que solament el poden encomanar aquells que abans hagen experimentat en la seua carn aquest mateix plaer.
Traducció d'un fragment extret de << Como quien bebe agua>>, d'Agustín Fenández Paz, dins hablemos de leer ( ALBANELL, Pep, i al., Anaya, col·l. << La sombra de la palabra>>, Madrid, 2002)
Pràctica de mecanografia i ortografia: Neus i Esther.
